La qualificació de l’arrendament d’immobles com a activitat econòmica continua sent un dels aspectes més controvertits en la fiscalitat de l’empresa familiar. D’aquesta qualificació en depenen conseqüències especialment rellevants, com l’exempció a l’Impost sobre el Patrimoni i la bonificació a l’Impost sobre Successions i Donacions, beneficis fiscals de gran impacte en els processos de planificació patrimonial i successòria.
En els darrers mesos s’han dictat resolucions judicials d’especial interès que, lluny de tancar definitivament el debat, posen de manifest que la qüestió continua oberta.
- La recent sentència del Tribunal Suprem: una interpretació favorable al contribuent
El Tribunal Suprem, en la seva sentència de 14 de juliol de 2025 (recurs de cassació núm. 5841/2023), ha fixat una doctrina àmpliament comentada en l’àmbit fiscal.
En aquesta resolució, l’Alt Tribunal analitza si, per considerar que l’arrendament d’immobles constitueix una activitat econòmica, es pot exigir quelcom més que el compliment dels requisits previstos a l’article 27.2 de la Llei de l’IRPF, és a dir, l’existència d’una persona empleada amb contracte laboral i a jornada completa dedicada a la gestió dels lloguers.
L’Administració tributària sostenia que, a més de la contractació formal, calia acreditar una càrrega de treball real suficient que justifiqués aquesta contractació.
El Tribunal Suprem rebutja aquest plantejament i conclou que no es poden imposar exigències addicionals no previstes legalment, assenyalant que el compliment dels requisits objectius de l’article 27.2 LIRPF és suficient per considerar existent una activitat econòmica.
Tanmateix, la mateixa sentència deixa entreveure una qüestió rellevant des del punt de vista pràctic: quan l’Administració considera que la contractació respon a una mera aparença formal, pot intentar combatre la situació per la via de la simulació, sempre que ho faci mitjançant el procediment legalment establert.
- Una sentència de l’Audiència Nacional amb efectes indirectes en l’IP i l’ISD
Poques setmanes abans, l’Audiència Nacional va dictar sentència d’1 de juliol de 2025 (recurs núm. 32/2020), en un assumpte relatiu a l’IRPF.
Formalment es tracta d’impostos diferents, però la seva rellevància pràctica és evident, atès que l’article 4. Vuit de la Llei de l’Impost sobre el Patrimoni estableix que, per determinar si existeix activitat econòmica, cal atenir-se al que disposa la normativa de l’IRPF.
- El criteri de l’Audiència Nacional
L’Audiència Nacional sosté que no n’hi ha prou amb el mer compliment formal dels requisits de l’article 27 LIRPF, sinó que cal acreditar l’existència d’una infraestructura empresarial real i justificada per l’activitat efectivament desenvolupada.
En el cas concret, l’activitat d’arrendament era molt limitada, ja que només es llogava un únic immoble mitjançant un contracte de llarga durada, amb una gestió mínima.
Sobre aquesta base, la Sala conclou que l’estructura declarada mancava de substància empresarial real.
- Una tensió interpretativa evident
La lectura conjunta d’ambdues resolucions posa de manifest una aparent contradicció interpretativa. Mentre que el Tribunal Suprem rebutja la introducció de valoracions addicionals sobre la necessitat econòmica del treballador quan es compleixen els requisits de l’article 27.2 LIRPF —indicant que, si escau, l’Administració només podria qüestionar la situació acudint a la via de la simulació amb ple respecte a les garanties procedimentals—, l’Audiència Nacional admet una anàlisi material de l’activitat real desenvolupada que permet negar l’existència d’activitat econòmica sense necessitat de declarar formalment aquesta simulació.
- Reflexions finals
Creiem que la qüestió analitzada està lluny, a dia d’avui, d’estar definitivament tancada des del punt de vista jurisprudencial. Els recents pronunciaments evidencien la coexistència de criteris interpretatius no plenament homogenis en relació amb la consideració de l’arrendament d’immobles com a activitat econòmica, especialment quan l’estructura empresarial presenta una dimensió limitada.
Si bé la doctrina del Tribunal Suprem aporta un element rellevant de seguretat jurídica pel que fa a la improcedència d’exigir valoracions addicionals sobre la necessitat econòmica del treballador contractat, la pràctica demostra que l’anàlisi no sempre s’esgota en el compliment formal dels requisits legals, sobretot en supòsits amb una activitat de gestió reduïda.
En aquest context, no es pot descartar que l’Administració tributària continuï qüestionant determinades estructures immobiliàries, ja sigui mitjançant un examen material de la realitat econòmica o, si escau, acudint a la via de la simulació quan entengui que l’organització respon principalment a l’obtenció d’avantatges fiscals. Tot plegat aconsella mantenir un enfocament prudent en la planificació patrimonial i successòria.
No dubteu a contactar amb els nostres experts professionals del nostre departament tributari d’addwill per obtenir assessorament a través del telèfon +34 934 875 200 o de l’email comunicacio@addwill.eu, o completant aquest formulari.