L’alt tribunal ha admès un recurs de cassació en el cas d’una persona física que l’Administració Tributària va considerar resident fiscal a Espanya per disposar d’un patrimoni immobiliari important a Espanya, tot i que no residia a Espanya més de 183 dies i que desenvolupava la seva feina a l’estranger, comptant a més amb un certificat de residència fiscal d’un país, el Marroc, amb què hi ha conveni de doble imposició.

Criteris de residència fiscal a Espanya

Tot i que el criteri més conegut per a la determinació de la residència fiscal a Espanya és el de permanència, és a dir, que es considera resident a Espanya aquella persona que roman en territori espanyol més de 183 dies, en realitat hi ha dos criteris legals per determinar la residència d’una persona física a Espanya:

  • Que la persona romangui més de 183 dies, durant l’any natural, al territori espanyol.
  • Que radiqui a Espanya el nucli principal o la base de les seves activitats o interessos econòmics, de forma directa o indirecta.

És per això que la Inspecció d’Hisenda, quan no pot provar els suficients dies de permanència en territori espanyol, analitza l’existència de rendes de font espanyola i de patrimoni situat a Espanya, i ho compara amb les rendes i el patrimoni de la persona en l’altre país del qual diu que és resident.

Si l’Administració Tributària estima que les rendes i el patrimoni situat a Espanya són més rellevants que les que es localitzen a l’altre país aleshores considera la persona com a resident fiscal a Espanya amb caràcter general, havent de tributar per la seva renda i patrimoni mundial.

Cas a analitzar pel Tribunal Suprem

El cas sobre el qual s’haurà de pronunciar l’alt tribunal espanyol és el d’una persona amb doble nacionalitat marroquina-nord-americana i que, com a resident fiscal al Marroc i disposant d’un certificat de residència fiscal emès per les autoritats d’aquell país, tenia un important patrimoni immobiliari a les Illes Canàries.

Tot i comptar amb el certificat de residència fiscal esmentat, i malgrat que el treball que realitzava aquesta persona es desenvolupava fora d’Espanya, l’Administració Tributària va considerar que radicava a Espanya el nucli principal dels seus interessos econòmics i que, en conseqüència, devia tributar a Espanya per la totalitat de la renda mundial en els anys objecte de regularització.

Fixació de jurisprudència respecte a la determinació de la residència fiscal

Un cop esgotada la via administrativa (tribunals Econòmic-administratius) i la contenciosa-administrativa, la qüestió ha arribat a mans del Tribunal Suprem que ha admès el recurs de cassació presentat pel contribuent.

Per això, l’alt tribunal ha determinat que haurà de fixar jurisprudència sobre diverses qüestions, que són d’absoluta rellevància no només per al contribuent que ha interposat el recurs, sinó per a moltes persones que es troben en una situació similar a la del cas d’autos, és a dir, que residint realment fora d’Espanya tenen un patrimoni important en territori espanyol o obtenen rendes de font espanyola.

Concretament les qüestions sobre les quals es pronunciarà el Tribunal Suprem són les següents:

  • Determinar si un òrgan judicial o administratiu pot prescindir del contingut d’un certificat de residència fiscal emès per les autoritats fiscals d’un país que ha subscrit amb Espanya un conveni quan aquest certificat s’estén als efectes del Conveni.
  • Aclarir si, a l’efecte d’analitzar l’existència d’un conflicte de residència entre dos Estats, és possible rebutjar el contingut d’un certificat de residència expedit per les autoritats fiscals de l’altre Estat contractant en el sentit del CDI o la validesa del referit certificat ha de ser presumida, no podent ser-ne el contingut rebutjat, precisament per haver-se subscrit el referit CDI.
  • Dilucidar si és possible que un Estat signant d’un CDI, de manera unilateral, pugui enjudiciar l’existència d’un conflicte de residència, prescindint de l’aplicació de les normes específiques subscrites al CDI esmentat per a aquests casos. Concretament, si en presència d’un conflicte de residència, cal acudir a les normes previstes per a la seva solució al CDI, requerint per a això d’una interpretació autònoma i separada de les normes internes que allotgin conceptes similars i, més específicament, si la ” regla de desempat ” prevista a l’article 4.2 CDI, consistent en el “centre d’interessos vitals” és equiparable al concepte de “nucli d’interessos econòmics” de l’article 9.1.b) LIRPF.
  • Determinar si l’expressió “nucli principal o base de les seves activitats o interessos econòmics” que empra l’article 9.1.b) LIRPF com a criteri per determinar la residència fiscal a Espanya, es pot interpretar en el sentit que n’hi ha prou perquè s’entengui complert tal criteri, amb què l’interessat sigui titular d’un patrimoni immobiliari o mobiliari al nostre país, del qual no procedeixen ingressos. Concretament, si aquesta única circumstància és suficient, per si sola, per enervar l’eficàcia d’un certificat de residència fiscal emès per les autoritats fiscals d’un país que ha subscrit amb Espanya un CDI, quan aquest certificat s’estén “als efectes d’aquest CDI”.

Estarem molt atents per tant a allò que finalment decideixi el Tribunal Suprem en aquest cas, atès que la seva decisió marcarà un abans i un després a l’efecte d’analitzar els supòsits de residència fiscal a l’estranger que sigui objecte de discussió per part de l’Administració Tributària, sobre la base del criteri del centre d’interessos econòmics.

A addwill, estem a la vostra disposició si voleu ampliar la informació i assessorament sobre això per part dels nostres professionals experts del departament fiscal. Podeu deixar la vostra consulta fent clic aquí.