Problemàtica de la deduïbilitat de les retribucions als administradors.

Tal com hem comentat altres vegades, la deduïbilitat en l’Impost sobre Societats (“IS”) de la retribució dels administradors està sotmesa a una sèrie de complexes interpretacions i formalitats que, si són mínimament incomplertes, poden provocar que l’Administració Tributària consideri com a no deduïble a l’IS la retribució pagada per una societat al seu administrador o administradors.

A l’article publicat per en Marc Ciutat, soci del Departament Fiscal d’addwill, a la revista Món Jurídic, que podeu trobar fent clic aquí, s’abordava de forma detallada la problemàtica de les empreses quant a complir estrictament amb tots els requisits mercantils concernents a aquestes retribucions, i les nefastes conseqüències fiscals que això podia comportar per a les empreses.

Interpretació contrària de l’Administració Tributària.

Tal com s’explicava a l’esmentat article, malgrat que la Llei 27/2014 de l’IS (“LIS”) inclou una menció específica a l’article 15.e) en relació amb la retribució dels administradors, establint que no seran considerades com a donatius o liberalitats “les retribucions als administradors per l’exercici de funcions d’alta direcció, o altres funcions derivades d’un contracte de caràcter laboral amb l’entitat”, l’Administració Tributària continua negant la deduïbilitat d’aquestes retribucions, quan no compleixin estrictament la normativa mercantil, per aplicació de l’article 15 e) LIS, segons la normativa fiscal no permet la deducció de despeses que vulnerin l’ordenament jurídic.

La Sentència 15/2021 del Tribunal Suprem apuntava el criteri per defensar la deduïbilitat de les retribucions a administradors en tot cas.

Marc Ciutat exposava a l’article de Món Jurídic que una Sentència del Tribunal Suprem de l’any 2021 emergia com un llamp d’esperança per combatre l’esmentada interpretació de l’Administració Tributària, que en la majoria de casos provoca, al nostre parer, situacions molt injustes als contribuents.

Aquesta Sentència, el Tribunal Suprem, analitzant la deduïbilitat a l’IS dels interessos de demora, conclou que l’expressió “actuacions contràries a l’ordenament jurídic” que estableix l’article 15 e) LIS no es pot utilitzar per negar la deduïbilitat de qualsevol despesa que incompleixi qualsevol precepte de l’ordenament jurídic, sinó que fa referència a actuacions que impliquin realment greus incompliments del marc jurídic, posant com a exemple les despeses derivades d’un suborn o conductes similars.

A partir d’aquesta Sentència, l’autor concloïa que l’afirmació realitzada pel TS respecte als interessos de demora hauria de ser aplicable a la situació exposada respecte a la retribució dels administradors i, per tant, podríem estar veient la llum al final del túnel per corregir aquesta injusta situació.

La Sentència 558/2022 de l’Audiència Nacional aplica el criteri del Tribunal Suprem a les retribucions a administradors.

Doncs bé, sembla que aquest raig d’esperança ha cristal·litzat en la Sentència recent de l’Audiència Nacional on aplica el mateix criteri interpretatiu de l’article 15 e) de la LIS, en el sentit que l’expressió “actuacions contràries a l’ordenament jurídic” no pot utilitzar-se per negar la deduïbilitat de qualsevol despesa que incompleixi qualsevol precepte de l’ordenament jurídic.

L’Audiència Nacional considera que quan un determinat acord social, que no sigui contrari a l’ordre públic, no ha estat impugnat dins del termini legal habilitat a aquest efecte (un any), aquest acord quedarà convalidat o esmenat en caducar l’acció d’impugnació (segons preveuen els articles 204 i 205 de la Llei de Societats de Capital aprovada pel RDL 1/2010).

Sobre això, l’Audiència Nacional es remet a la jurisprudència del Tribunal Suprem per aclarir que el concepte de “contrari a l’ordre públic” s’ha d’aplicar de manera restrictiva “i no es pot qualificar de contraris a l’ordre públic tots els acords que resultin contraris a una norma legal prohibitiva imperativa”, la qual cosa el porta a afirmar que aquest concepte “hauria de quedar reservat als supòsits en què l’adopció de l’acord hagués comportat una vulneració de drets reconeguts a la Constitució que es projecten a l’àmbit societari; els casos en què els acords siguin constitutius de delicte, i els que contradiguin els principis essencials i configuradors del dret societari, cosa que no passa en el cas d’autos”.

Com a conseqüència d’això, l’Audiència Nacional conclou que, si no estem davant d’un acord contrari a l’ordre públic, “la seva possible il·legalitat quedaria convalidada o solucionada, per la qual cosa cal entendre que estem davant d’una despesa deduïble”, ja que ja no estaríem davant d’una “actuació contrària a l’ordenament jurídic”.

La contundència d’aquesta Sentència en contra de la interpretació que realitza l’Administració Tributària, ens fa ser optimistes respecte als potencials recursos que puguin interposar-se davant d’actuacions administratives que neguin la deduïbilitat de la retribució a administradors per qüestions merament formals o pel pur incompliment dels requisits mercantils que, com passa en la majoria dels casos, no hagin suposat un perjudici per als socis ni impliquin un greu incompliment de les normes jurídiques.

I és que tot i que aquesta sentència s’està referint a un supòsit en què hi ha un acord exprés relatiu a remuneració dels administradors, entenem que res no obsta que el seu argumentari resulta igualment aplicable a aquells casos, la majoria, en què la remuneració dels administradors s’aprova de forma tàcita en el mateix acord d’aprovació dels comptes anuals.

Com sempre des d’addwill, estem a la vostra disposició per assessorar-los si es troben en una situació en què l’Administració Tributària està denegant la deduïbilitat fiscal de la retribució que s’hagi satisfet als administradors, i en tot cas per ampliar la informació respecte a aquest tema. Podeu deixar la vostra consulta fent clic aquí.